La grandesa d´un poble és el seu terme. Que perdem amb el PAI Pego-Golf?

Històricament, des del naixement de les primeres societats, els termes municipals han estat el cor del desenvolupament dels pobles. Han sigut font de riquesa, de vida i d’identitat. A Pego, aquest vincle amb el territori és especialment intens: el seu terme ha estat habitat ininterrompudament des de la prehistòria fins als nostres dies, sempre estretament lligat a l’agricultura i la ramaderia.

Vestigis i jaciments arqueològics com les viles romanes, les alqueries andalusines, o les estructures tradicionals que encara podem trobar escampades pel paisatge —com els marges de pedra seca, els assagadors, les sénies, les cases de camp o els corrals— són testimonis d’una relació íntima del poble de Pego amb la terra.

Són molt més que elements funcionals: són patrimoni col·lectiu, carregat de memòria.

Qui no recorda els viatges amb el cotxe del uelo, o anar caminant al porrat amb la uela, assenyalant-nos l’ermita de Sant Antoni, el barranc de Tarcó o la partida de Favara, amb un nom que ens parla d’una font antiga d’origen àrab? O mostrant-nos un garrofer i dient-nos que, quan ell era menut, ja era així de gran.

És això el que està en joc: la memòria del poble.

Tot això està en perill. Davant tenim l’amenaça d’un macroprojecte que pretén convertir part del terme en un camp de golf amb centenars de vivendes. Promotors ambiciosos i una classe política còmplice volen esborrar aquest paisatge viu per substituir-lo per una extensió uniforme de formigó, asfalt i gespa. Una transformació que no sols destruirà el patrimoni físic, sinó també la memòria i la identitat que tenen aquestes partides.

Ens volen fer creure que això és “progrés”. Però, quin progrés és aquell que condemna les noves generacions de pegolins a no poder accedir a una vivenda al seu propi poble per culpa de l’augment dels preus? Quina modernitat és la que arrasa bancals modelats durant segles amb la suor dels nostres avantpassats, per convertir-los en planures de gespa sense ànima, al servei d’un oci elitista i forani que no vol saber res de la nostra cultura ni de la nostra llengua?

Quin sentit té construir piscines i regar gespa en un context de sequera cada vegada més extrema, quan aquest últim estiu hi ha hagut pous de regants on han hagut de baixar les bombes més de trenta metres per trobar aigua?

No cal remuntar-nos més enllà del segle passat per entendre la importància que té la terra per als pobles. La terrible etapa de postguerra que va viure el nostre país després de la Guerra Civil va deixar ben clar que aquells pobles que tenien terra patien misèria, però difícilment patien fam. Quants dels nostres avis plantaren blat entre les fileres de tarongers per poder fer farina als patis de les cases, amb petits molins de pedra. Uns molins exactament iguals als que, dos mil anys enrere, els ibers i romans ja utilitzaven a les seues llars.

La vida vinculada al camp s’ha desenvolupat durant mil·lennis, amb canvis, sí, però seguint sempre una guia comuna.

La pregunta és: qui som nosaltres, ara, per renegar de tot això i permetre que s’enriquisquen uns pocs a costa d’eliminar els recursos de tots?

Partides com Penya-Rotja, Tarcó, Sant Antoni o Castelló conserven encara un patrimoni natural preciós: oliveres centenàries, horts de cítrics, finques que han estat font de riquesa i de vida durant generacions. Però ara ens volen convèncer que no tenen futur, que l’única eixida és la construcció massiva. I tot això, sense haver fet res per revitalitzar el camp, sense polítiques públiques que donen suport als llauradors, als joves que volen treballar la terra, a una economia agrària amb futur i arrelada al territori.

Estem davant d’un procés de despossessió. Destrueixen el terme municipal com a espai de vida, treball i memòria, i el converteixen en una mercaderia especulativa. Però Pego no necessita un camp de golf. Necessita dignificar la seua agricultura, posar en valor el seu paisatge i defensar el seu patrimoni rural. Necessitem recuperar la consciència de tot el que estem a punt de perdre… si no fem res per evitar-ho.