MORIR A LA DÉNIA DEL SEGLE XI. EL MÓN FUNERARI A TRAVES DE LA IA
L’entrada d’avui és la primera d’una sèrie amb la qual volem fer evident que, sovint, una imatge val més que mil paraules.
Des de fa uns mesos, hem començat a treballar amb allò que s’anomena intel·ligència artificial. Considerem necessari modernitzar-nos i aprofitar tot allò de positiu que ens ofereix aquesta revolució tecnològica, sobretot en el nostre camp del patrimoni i arqueologia..
Així doncs, hem combinat els coneixements obtinguts a partir de les diverses excavacions arqueològiques realitzades al nucli històric de Dénia durant els darrers anys amb els textos i documents que ens il·luminen sobre un dels moments més esplendorosos de la nostra ciutat: la Dāniya andalusina, capital de la Taifa de Dénia.
Dit això, el tema que ens ocupa avui és el món funerari islàmic, que es va desenvolupar a Dénia entre els segles IX i XIII. Comencem amb una breu explicació del ritu funerari islàmic.
Durant la dominació islàmica (segles VIII al XV) a al-Àndalus, el ritu funerari seguia els principis generals de l’islam, tot i que adaptats al context particular de cada ciutat o alqueria.
Quan una persona moria, es procedia al rentat ritual del cos sencer (ghusl), generalment a càrrec de familiars o membres de la comunitat, sempre del mateix sexe que el difunt. A continuació, el cos era perfumat i amortallat amb un sudari blanc i senzill (kafan). Després se celebrava la pregària fúnebre (salāt al-janāza), habitualment a l’aire lliure o a la mesquita, en un ambient sobri i col·lectiu. Finalment, s’acompanyava el cos fins al cementeri o maqbara, on es duia a terme el soterrament.
L’enterrament es duia a terme de manera ràpida, sovint el mateix dia de la mort. Els cossos es col·locaven estirats sobre el costat dret, orientats cap a la Meca —el que els arqueòlegs anomenem decúbit lateral dret. La majoria eren dipositats dins de tombes senzilles excavades directament al sòl, especialment en el cas de les classes populars. Tanmateix, en famílies amb més recursos o poder, podien aparèixer petits monuments funeraris que destacaven dins el conjunt de la necròpolis.
No s’utilitzaven taüts: el cos, ja amortallat amb el kafan, es dipositava directament a la fossa funerària. Els enterraments es feien habitualment fora del nucli urbà, més enllà del recinte amurallat, ja que la normativa islàmica desaconsellava sepultar els morts dins de la ciutat per qüestions d’insalubritat. Tot i això, es coneixen alguns casos excepcionals de petits cementeris tancats, d’ús minoritari, ubicats dins del perímetre urbà.
Les necròpolis islàmiques es situaven als afores, com es pot comprovar a ciutats com Còrdova, Granada, València i també Dénia, tal com veureu a continuació.
Pel que fa a les tombes, podien estar coronades per làpides amb inscripcions en àrab que incloïen dites religioses, invocacions a Déu o dades identificatives sobre la persona difunta. No obstant això, el més habitual era que es marcaren simplement amb una petita fita que només els familiars sabien reconèixer. Aquesta pràctica s’allunya molt de la imatge que tenim hui en dia dels cementiris, molt més estructurats i monumentals.
On trobem els cementeris islàmics (maqābir) a Dénia?
En el cas de Dénia, en els ultims 40 anys de gestió arqueològica rigorosa s’han documentat milers d’inhumacions islàmiques. Aquestes es localitzen majoritàriament en espais col·lectius que anomenem maqābara o necròpolis islàmica, tot i que també s’han identificat alguns cementeris més petits i tancats, probablement d’ús exclusiu per a famílies poderoses o grups socials concrets, coneguts com rawḍa, situats dins de l’entramat urbà.
A continuació detallem els principals identificats:
1. Maqbara de Bāb Undara
El mateix topònim ens revela la seua ubicació: bāb significa ‘porta’ i Undara fa referència al que avui coneixem com Ondara. Aquesta porta formava part de la muralla islàmica de Dénia i estava orientada cap a l’interior, aproximadament a l’altura del final del carrer Loreto i la plaça Valgamdéu (o de l’Oest).
Des d’aquesta zona fins a l’avinguda d’Alacant i el carrer Teulada s’estén una gran superfície que conformava aquesta necròpolis, caracteritzada majoritàriament per fosses simples excavades a l’argila. Algunes d’elles presenten un revestiment interior de morter i calç, i totes estan orientades cap a la Meca.
2. Maqbara del Fortí o del Raval Gran
Aquesta se situava al final de l’actual passeig del Saladar, en la zona coneguda com el pàrquing de la Banda de Música i la Rosaleda. Aquesta necròpolis acollia els difunts del barri perifèric i exempt conegut com el Fortí o Raval Gran.
Les sepultures són, en la seva gran majoria, senzilles, com les de Bāb Undara, però amb la particularitat que es troben excavades sobre sòl de sorra marina, degut a la proximitat amb la mar. Fins ara, s’han documentat més de 600 sepultures.
3. Cementeri del Camí dels Lladres
Aquest jaciment ha estat descobert i documentat recentment, arran de les obres d’una nova promoció immobiliària situada entre el camí dels Lladres i la Patà. S’hi han localitzat més de 100 inhumacions realitzades segons el ritus islàmic, a només 30 metres de la muralla del Fortí, totes elles en fosa simple d´inhumació.
Aquestes dues grans maqābir, la de Bāb Undara i la del Fortí, serien les principals necròpolis de la ciutat de Dāniya. Tanmateix, com hem esmentat, també s’han trobat alguns cementeris urbans de dimensions molt reduïdes, que ens fan pensar en espais de caràcter elitista o clànic, reservats a grups socials minoritaris. És el cas de la rawḍa del carrer Marqués de Campo 60 i la del barri de les Roques.
La mort d’un prohome a Dénia: el cas d’Abū ʿAmr al-Dānī
Com hem esmentat anteriorment, la finalitat d’aquest article és presentar-vos una sèrie d’il·lustracions amb les quals podreu conèixer de primera mà el món funerari de la Dénia del segle XI. Doncs ha arribat el moment!
Abū ʿAmr al-Dānī fou un destacat lexicògraf i teòleg musulmà que va viure els últims anys de la seua vida a la nostra ciutat, on va morir l’any 1053 de la nostra era. Aquest erudit de gran renom és el protagonista del relat de hui, ja que ha arribat fins a nosaltres un text que narra amb detall el seu enterrament i processó funeraria.
La crònica descriu com, després de l’oració de la vesprada, es van celebrar les seues exèquies. Es menciona que l’assistència fou tan multitudinària que Dénia va quedar buida: tota la població es va sumar a una impressionant processó funerària que va ixir de la mesquita —hipotèticament ubicada als voltants de l’actual convent de les Agustines— i va arribar fins al cementeri de Bāb Undara. Al capdavant del seguici hi anava el mateix Mujāhid Iqbāl al-Dawla, rei de la Taifa de Dénia, impresionat per la multitud de creients que acompanyaven el difunt, segons les croniques.
Creiem que la processó seguia el traçat de l’actual carrer Loreto, ja existent en aquella època, tot i que amb característiques molt diferents a les actuals. En la il·lustració següent podreu veure una recreació d’aquell entorn: cases de tàpia amb base de maçoneria, paviment de terra xafada amb lloses centrals que cobrien el clavegueram, i altres detalls propis de la Dāniya del segle XI.
A continuació es presenta una imatge hipotètica de la maqbara de Bāb Undara, amb la muralla de tàpia al fons i totes les tombes disposades amb la mateixa orientació, segons el ritual islàmic. Les sepultures apareixen fitades de manera senzilla, per tal que els familiars pogueren reconèixer la ubicació dels seus éssers estimats.
Dit aço, espere que aquestes ilustracions vos hagen fet viatjar a la que va ser la nostra ciutat fa mil anys i conèixer de primera ma els seus ritus i costums per enterrar els seus difunts. Si voleu ampliar més informació sobre aquesta temàtica podeu llegir el article sobre cementeris islàmics a Dénia de Josep. A. Gisbert Santonja. Adjuntem enllaç.
Molt bo! Moltes Gracies.
ResponderEliminarGràcies a tú! Seguirem descobrint 💪
EliminarMuy interesante, me pregunto si se ha salvado algún resto de esos enterramientos, si como las momias egipcias quedan tejidos...
ResponderEliminarMe produce mucha satisfacción conocer la historia de la ciudad en la que vivo