Bona nit, cresol… que la llum s’apaga.

«Bona nit, cresol… que la llum s’apaga». Així deia el refrany o dita que els homes del camp solien murmurar quan drenaven l’última gota d’oli i deixaven apagat l’antic utensili lluminós al costat de la taula de nit. Aquesta dita ha arribat fins als nostres dies com a expressió per fer entendre que una cosa no té solució i cal deixar-la córrer, o simplement per acomiadar-se abans d’anar-se’n al llit.

A la casa de camp familiar, al Racó, com diem nosaltres, hi ha un cresol de llautó amb quatre puntes. No és una peça de museu, tot i que aquest tipus d’objectes solen formar part de diverses col·leccions etnològiques dels pobles valencians, ni tampoc una curiositat trobada en un rastre: és un objecte que ha estat sempre allí, formant part essencial de la vida dels nostres avantpassats. Aquella gent, que vivia del camp i per al camp, seguia el ritme de les estacions; generacions lligades a la terra que coneixien bé la importància de la llum, de la calor i del temps.

El cresol funcionava amb oli, normalment d’oliva o de pinyolada, el qual mullava i alimentava unes metxes de cotó que emergien de les seues quatre puntes. L’oli mantenia la flama viva fins que s’esgotava; mentre en quedava, la llum persistia, i només quan el líquid es consumia, el foc s’apagava lentament, respectant el descans. No hi havia interruptors, ni presses, ni la sensació d’una llum infinita i gratuïta que convidara a allargar la vetllada: cada gota d’oli era fruit del treball, de l’oliva collida i premsada. Normalment es guardava aquell oli més brut o de segona premsada per a aquestes tasques.

La vida girava al voltant d’aquella llum breu i càlida. Quan el sol es ponia darrere de les muntanyes, començava una altra mena de temps, un temps de silenci. La gent sopava prompte, xarrava una estona i se n’anava a dormir. L’endemà, amb la primera claror, ja tornaven al camp, perquè la terra no esperava. El dia i la nit marcaven el ritme natural de l’existència, i ningú no pensava a allargar-lo, pues clar, no s’ho podien permetre.

Avui, en canvi, vivim envoltats de llums que no s’apaguen mai, llums que conviden a vetlar, a distorsionar el pas del temps i a hipotecar el treball del dia següent. La nit ja no existeix: només hi ha una prolongació del dia feta de pantalles, de xarxes socials i de soroll. Hem volgut guanyar-li hores al temps, però hem perdut el sentit del descans, de la mesura i del límit. Ens creiem rics perquè tenim electricitat, electrodomèstics, vehicles i comoditats, però sovint eixa riquesa és una altra forma de pobresa: treballem sense parar per pagar allò que suposadament ens fa la vida més senzilla.

Ens hem perdut en una ficció d’oci i de progrés que ens ha fet oblidar el món real: el pas de les estacions, la temperatura de la terra, el cicle que permet germinar certes llavors només quan toca. Com bé recorda Vicente Todolí en el seu últim llibre biogràfic, cal “tocar terra per no perdre’s en la ficció”.

Els nostres avantpassats, amb menys, vivien més en pau. No perquè foren més feliços per obligació, sinó perquè sabien el què era essencial. L’oli del cresol era la seua mesura; nosaltres, en canvi, gastem energia sense pensar d’on ve ni què ens costa. Aquella llum antiga ens recorda que la dependència d’allò artificial ens ha allunyat de la realitat més bàsica: la del temps, la natura i el silenci.

Potser hauríem d’aprendre a viure amb menys llum i més consciència. Tornar, encara que siga simbòlicament, a encendre un cresol per mirar la vida amb uns altres ulls. Comprendre que el veritable progrés no és allargar el dia, sinó aprofitar-lo; no és posseir més coses, sinó explorar-nos per saber quines realment ens plenen com a persones.

Perquè, al capdavall, aquella petita flama que il·luminava les nits dels nostres majors continua parlant-nos, des del racó d’una casa antiga, amb una senzillesa que cap llum moderna no pot igualar.