El Tossal de Sant Nicolau, el segón castell de Dénia que vam perdre.

Quan pensem en Nadal, pensem en llums, regals i, a algunes cases, en el Pare Noel o Santa Claus, tradicionalment relacionat amb sant Nicolau de Bari. Però pocs imaginarien que, a tocar de la platja de la Marineta Cassiana, a Dénia, hi hagué una ermita, dins les ruïnes d’una fortalesa medieval, dedicada a sant Nicolau: un sant molt més antic, molt més mediterrani del que solem pensar.

Sobre aquell turó, conegut com el Tossal de Sant Nicolau, s’alçava una fortalesa medieval coneguda com el castell d’Olimbroi o Orimbroi. Un castell que no només formà part de la història de Dénia, moment en què la ciutat va arribar a tindre dos castells, sinó que també ens permet reflexionar sobre com la ciutat ha anat esborrant el seu patrimoni i el seu passat en nom del progrés.



Recreació hipotètica del castell d´Olimbroi coronant el tossal,a partir  de fotografies i gravats.


Aquest article vol contar aquesta història amb calma, amb context i amb una mirada didàctica, perquè qualsevol lector puga entendre què va ser aquell castell, per què es va construir, per què va desaparèixer i per què sant Nicolau continua sent un sant arrelat a Dénia, ja que actualment encara podem trobar la seua capella a l’església de Sant Antoni.

Com ja ve sent habitual en els nostres últims articles, hem preparat algunes vistes mitjançant intel·ligència artificial perquè pugueu veure com va ser aquesta fortalesa en el seu moment d’esplendor, al segle XIII.

Un tossal clau davant la mar

El Tossal de Sant Nicolau és un promontori situat al sud del nucli urbà de Dénia, entre la ciutat i el que coneixem com el litoral de les Rotes. Destaca per la seua altura a tocar de la costa, fet que li conferia unes característiques excel·lents per al control visual tant de la ciutat com, sobretot, de la mar. Des del seu cim es dominava visualment la badia, el port natural i una part essencial del trànsit marítim.

En època medieval, controlar la mar era controlar la vida econòmica i militar, i per això no és estrany que aquest tossal fora utilitzat com a punt estratègic, complementari al gran castell que corona la ciutat. Cal tindre en compte que, en el moment de la construcció d’aquesta fortalesa, al segle XIII, el port natural de Dénia es trobava just baix d’aquest promontori, a l’actual Marineta Cassiana: un espai de corrents suaus, protegit pel faralló, on les galeres i els grans vaixells de càrrega i militars es resguardaven i feien les tasques de càrrega i descàrrega de mercaderies.

Encara que hui no en quede cap rastre, durant segles fou un element clau del paisatge litoral.

Abans del castell: un lloc sagrat?

Diverses interpretacions apunten que el tossal ja era un lloc significatiu abans de la conquesta cristiana. S’ha suggerit que, en època andalusina, podria haver existit allí una ràpita, és a dir, un espai religiós i de recolliment vinculat sovint a zones costaneres i de vigilància. Les ràpites complien una funció religiosa i militar, i estaven habitades per una sèrie de religiosos guerrers que controlaven el territori i feien la guerra si era necessari.

Encara que aquesta hipòtesi no està confirmada arqueològicament, ja que mai s’ha intervingut sobre el lloc, no és gens descabellada, molts punts elevats prop de la costa combinaven funcions espirituals i defensives. El que sí que sembla clar és que el tossal ja tenia un valor simbòlic i estratègic abans de l’arribada dels cristians, fet que probablement motivà la construcció del castell.

El castell d’Olimbroi i la Dénia després de la conquesta

Després de la conquesta cristiana, el territori de Dénia, l’antiga Daniya islàmica, va entrar en un procés de reorganització territorial. En aquest context apareix el nom d’Olimbroi, vinculat a un intent de crear una nova pobla cristiana fora del nucli tradicional: una nova vila al voltant d’un castell.

Cap a l’any 1271 es promogué la fundació d’un assentament al tossal, amb el seu castell o residència fortificada. No sembla que fora una gran fortalesa militar, sinó més aviat un castell-palau, un edifici de representació i control, amb funcions defensives lleugeres i una clara vocació simbòlica: projectar una imatge de poder.

Tanmateix, el projecte no va quallar. La nova pobla no va créixer i la ciutat va continuar desenvolupant-se al voltant del nucli històric consolidat. El castell quedà com una peça secundària, útil com a punt de vigilància litoral, però sense el protagonisme que s’havia previst, més com una residència d’oci feudal.


De castell a ermita: sant Nicolau pren el protagonisme


Amb el pas del temps, el caràcter militar del lloc es va diluir i el tossal quedà associat sobretot a una ermita dedicada a sant Nicolau. És a partir d’ací quan el nom del sant acaba imposant-se sobre el del castell i sobre el topònim d’Olimbroi, donant lloc al nom actual: Tossal de Sant Nicolau.

Sant Nicolau era un sant molt venerat a la Mediterrània medieval: protector dels mariners, dels viatgers i dels xiquets. Que la seua devoció s’instal·lara en un punt elevat davant la mar no és cap casualitat. Des d’allí, simbòlicament, el sant protegia el port, els grans vaixells i la ciutat, que en aquell moment, i quasi fins a l’actualitat, ha sigut una de les grans fonts de riquesa de Dénia.


Sant Nicolau i Santa Claus: del Mediterrani al Pol Nord


Ací és on la història local connecta amb l’imaginari global del Nadal.

El sant Nicolau històric fou un bisbe del segle IV, originari de la zona de l’actual Turquia. La seua fama com a protector dels infants i repartidor de dons es va estendre per Europa durant l’edat mitjana.

Amb els segles, aquesta figura viatjà cap al nord, especialment a través de les tradicions holandeses (Sinterklaas), i ja en època moderna, als Estats Units, acabaria transformant-se en el Santa Claus o Pare Noel que coneixem hui. Una tradició que ha arribat a les nostres cases de manera relativament tardana i en un context clarament globalitzador, ja que fins a finals del segle XX el Pare Noel no formava part de la cultura tradicional valenciana.

És bonic pensar que, mentre hui imaginem sant Nicolau volant amb un trineu, a Dénia el recordem arrelat a un castell, a un tossal davant la mar, vigilant el port i protegint els navegants. Dos mons diferents, però un mateix origen.


La destrucció del castell: quan el progrés es menja el passat


A principis del segle XX, el Tossal de Sant Nicolau va patir el mateix destí que molts altres espais històrics de la nostra ciutat: es va convertir en pedrera. La pedra de la vessant sud del tossal, igual que la vessant nord del Castell de Dénia, s’utilitzà per a construir l’escollera sud del port modern de Dénia, tal com el coneixem actualment.

Amb les explosions de dinamita, el castell va ser literalment esborrat del mapa. Cap a l’any 1917, tant el castell com l’ermita ja havien desaparegut completament. El paisatge canvià per sempre. Sobre el lloc que havia ocupat la fortalesa es va construir la casa d’un dels comerciants més importants de la Dénia del moment, Cosmelli.


Què ens queda hui del castell de Sant Nicolau?


No en queden murs ni fonaments visibles. Tot i això, si en un futur es construïra sobre el seu emplaçament, seria convenient i necessari realitzar una intervenció arqueològica per localitzar el que puga quedar del castell i aportar llum sobre la hipòtesi de l’existència d’una ràpita musulmana.

A nivell documental i gràfic, però, sí que conservem testimonis igualment importants: la memòria històrica, preservada en documents, gravats i fotografies antigues, la toponímia, que encara ens parla del tossal i del sant,  i la necessitat de reflexionar sobre com tractem el nostre patrimoni i què decidim conservar.

Cal incidir en el fet que la destrucció d’aquest monument, en el seu moment, es va veure com una acció positiva per a la ciutat, de la mateixa manera que hui estem destruint patrimoni que, d’ací a cent anys, potser la societat condemnarà.

En definitiva, el Tossal de Sant Nicolau és memòria i, sobretot, una oportunitat per reflexionar sobre la Dénia que volem.

Comentarios

Entradas populares de este blog

MORIR A LA DÉNIA DEL SEGLE XI. EL MÓN FUNERARI A TRAVES DE LA IA

ELS FORNS DE CALÇ, ELS GRANS OBLIDATS DE LES NOSTRES MUNTANYES

Quan les pedres parlen. La inscripció de la torre del llavador