Al-Azraq: el senyor de les muntanyes. Vida i territori d’un cabdill andalusí al Sharq al-Andalus

Quan parlem de la conquesta feudal del territori valencià al segle XIII, sovint pensem en grans reis i exèrcits: Jaume I, la noblesa aragonesa i catalana amb les seues hosts o les ordres militars. Però la història real de l’interior muntanyós d’Alacant no es pot entendre sense una figura clau, tan complexa com fascinant: Al-Azraq.

Lluny de ser un simple “cabdill rebel”, Al-Azraq va ser un autèntic senyor del territori, un líder polític i militar andalusí que va saber controlar, negociar i defensar durant dècades un ampli espai muntanyós del nord de l’actual província d’Alacant.

Qui va ser Al-Azraq?

El seu nom àrab oficial fou Abū ‘Abd Allāh Muḥammad ibn Huḏayl, però fou conegut popularment amb el sobrenom d’Al-Azraq, que significa “el Blau”, probablement pel color dels seus ulls o del seu turbant. Fou un cabdill musulmà actiu durant la primera meitat del segle XIII, en un moment de profunda transformació del Sharq al-Andalus, marcat per la desfeta del poder almohade, la fragmentació política del territori i l’avanç imparable dels exèrcits cristians.

Recreació hipotètica del cabdill Al-Azraq davant una fortalesa de tapial islàmic

En aquest context de buit de poder, Al-Azraq emergí com a líder de diverses comunitats andalusines establertes a les muntanyes de la Marina Alta, el Comtat i la Vall d’Alcalà. Més que un governant urbà, fou un senyor rural, profundament vinculat al paisatge, a les alqueries, als castells roquers i a les xarxes de camins tradicionals.

El domini d’Al-Azraq no fou un estat o taifa en sentit clàssic, sinó una xarxa de territoris muntanyosos, difícils d’accedir i estratègicament molt ben defensats.

La seua àrea d’influència s’estenia aproximadament per la Vall d’Alcalà, la Vall de Gallinera, la Vall d’Ebo, la Vall de Laguar i algunes parts del Comtat.

Aquest espai s’articulava mitjançant:

• Castells (ḥuṣūn) i torres de control, situats en punts elevats i roquers, amb accessos difícils i una defensa relativament senzilla degut a la ventaja del lloc. També complien una funció protectora sobre la població dels voltants, ja que aquesta podia fer ús de la fortalesa i del seu albacar per a protegir-se, ella i el seu bestiar.

• Alqueries rurals, dedicades a una agricultura de muntanya combinada amb hortes irrigades a les vores dels rius que pagaven els impostos en renda o espècie als castells.

• Sistemes hidràulics islàmics, com séquies, sénies i molins. Sobretot sistemes d’hortes irrigades en el cas de les nostres valls.

• Camins tradicionals, que connectaven valls i passos de serra, normalment aprofitant la vora dels barrancs i rius.

Era un territori ideal per a la resistència, on el coneixement del medi i la mobilitat resultaven determinants, com va ser el cas del nostre protagonista de l´article, amb una guerra de emboscades i guerrilles que coneixen molt be els llocs.

Castells i control del territori

Els castells associats a Al-Azraq no eren grans fortaleses monumentals, sinó construccions austeres de tapial de terra i calç, molt eficaces i perfectament integrades en l’entorn.

Des d’aquests punts estratègics es controlaven els accessos a les valls, els camins principals que connectaven el litoral amb l’interior, les zones agrícoles, els recursos hídrics i economics.

El castell d’Alcalà, també conegut com castell de Benisili, situat a l’entrada occidental de la Vall de Gallinera, fou un dels centres d’aquest sistema defensiu i probablement la residència principal d’Al-Azraq. A més de la funció militar, aquests castells actuaven com a centres de control fiscal, on es recaptaven les rendes agrícoles i el delme legal que sustentava l’organització política del territori, així com l’administració de justicia.

Paraments de tapial del castell d’Alcalà 

Entre la guerra i la negociació: el Tractat del Pouet

Quan les tropes de Jaume I avançaren cap al sud, entraren en contacte amb Al-Azraq, que optà inicialment per la via diplomàtica. Cap a mitjans del segle XIII es signà el conegut Tractat del Pouet, firmat “junt al pou”, a Alcalà, amb l’infant Alfons.

Es tracta d’un document bilingüe (àrab i romanç), amb una curiosa disparitat de dates: la versió àrab està datada el 14 d’abril de 1245, mentre que la cristiana ho fa el 16 d’abril de 1244. El pacte s’emmarca en un moment clau, després de la presa de Biar, i reconeixia a Al-Azraq el control de diversos castells: Pop, Tàrbena, Margarida, Xeroles o Pla de la Casa, Castell, Alcalà, Gallinera i Perputxent, amb les seues alqueries i termes.

Tanmateix, el pacte estava concebut per Al-Azraq com una manera de guanyar temps. No estava disposat a cedir fàcilment un territori que podia defensar amb èxit, i l’incompliment de les clàusules del tractat per part del monarca cristià desembocà en la primera gran rebel·lió mudèjar, desenvolupada entre 1247 i 1258.

Resistència armada i guerra de guerrilles

Les accions d’Al-Azraq no foren tant una revolta com la continuació de la resistència davant la conquesta. En absència d’un poder central islàmic, Al-Azraq arribà a constituir una mena de microestat de muntanya, recaptant tributs i exercint una autoritat efectiva sobre el territori.

Amb una geografia favorable, un gran coneixement del territori i una gran experiència militar, utilitzava a sovint tàctiques de guerra de guerrilles, com demostrà en episodis tan coneguts com el fet de Rugat, on una emboscada nocturna estigué a punt de costar la vida a Jaume I.

A més, mantingué contactes diplomàtics amb l’infant Manuel i Alfons X de Castella, fet que li permeté prolongar la resistència durant quasi una dècada.

Derrota, expulsió i segona rebel·lió

Finalment, traïcions internes i un atac organitzat dels cristians acabaren amb el domini d’Al-Azraq. Entre febrer i juny de 1258 es rendiren successivament els alcaids de Planes, Castell i Alcalà, i el cabdill andalusí fou expulsat del regne.

Malgrat això, el seu prestigi entre la població musulmana continuà viu. En el context de la gran crisi peninsular de la dècada de 1270, esclatà una segona rebel·lió mudèjar (1275–1277), amb focus a Tàrbena, Gallinera, Alcalà, Pego, Guadalest o Confrides. Al-Azraq morí intentant assaltar Alcoi, segons la tradició,  el 23 d’abril, però la revolta no va ser sofocada definitivament fins a 1277.

Un llegat visible al paisatge

Hui, segles després, Al-Azraq i la cultura andalusina continuen presents en la memòria col·lectiva de les comarques centrals i els seus habitants, als castells en ruïnes, als despoblats moriscos, en els camins, fonts i topònims dels nostres pobles.

Més que un personatge llegendari, Al-Azraq representa un model d’ocupació i gestió del territori, adaptat a la muntanya, a l’escassetat d’aigua i a una economia agrària ben organitzada.

Vista des del castell d’Alcalà de tota la vall de Gallinera

Recuperar la figura d’Al-Azraq no és només contar la vida d’un cabdill musulmà, sinó entendre que la història d’aquestes comarques no començà amb la conquesta cristiana. Durant segles, aquestes muntanyes foren un espai viu, treballat i defensat per comunitats andalusines que deixaren una empremta profunda en el paisatge que encara hui reconeixem.