Les neveres i els forns de calç, una relació de conveniència. El cas de la nevera de baix a Alcalà de la Jovada.

La entrada de hui és el fruit d’un passeig que vam fer alguns amics pels voltants d’Alcalà de la Jovada amb el propòsit de fer temps entre el dinar que havíem disfrutat a casa Vicent de la Tona, restaurant al qual vos recomanem que aneu sobretot a l’hivern!, i l’hora de la crema de la foguera de Sant Antoni.

Alcalà de la Jovada es troba a l’extrem interior de la Marina Alta, al nord de la província d’Alacant, en ple cor de la Vall d’Alcalà. El municipi s’assenta en un entorn de muntanya mediterrània, envoltat de serres i barrancs que formen part del sistema prebètic, amb un paisatge marcat pels bancals de secà, els conreus tradicionals i les masses forestals, cada vegada més exteses però últimament arrasades per un devastador incendi.

La seua situació, allunyada de la franja litoral, difícilment connectada amb la Marina Alta però amb millor connexió amb el Comtat, ha fet d’Alcalà de la Jovada un espai històricament vinculat al món rural i a les vies naturals de comunicació entre valls. Aquest emplaçament aïllat fins fa un segle explica molt bé el seu ric patrimoni i la forta relació amb el medi natural que encara hui defineix el caràcter del poble.

Tornant al lloc, el fet va ser que una de les parades va ser a la Nevera de Baix, un dels béns patrimonials més importants del poble, ja que es tracta d’un pou de neu del segle XVIII completament conservat i posat en valor a les afores del nucli urbà. Vam visitar la nevera i, en baixar pel camí cap a la carretera en direcció al despoblat morisc de l’Atzuvieta, em vaig adonar de l’existència d’un forn de calç a escassos metres, moment en què vaig començar a rumiar aquesta hipòtesi que vos presente. Però primer fem una breu introducció a què és un pou de neu i què és un forn de calç.

Com funcionava una nevera o pou de neu a les comarques centrals

Les neveres, també anomenades pous de neu o caves, eren estructures destinades a emmagatzemar la neu que queia durant l’hivern per tal de conservar-la i vendre-la durant la resta de l’any, sobretot als mesos calorosos. La neu tenia usos molt diversos: conservació d’aliments, usos mèdics, refresc de begudes i fins i tot aplicacions terapèutiques.

Aquestes construccions solen datar, en la seua majoria, dels segles XVII i XVIII, moment de màxima explotació del comerç de la neu. Es tractava de pous cilíndrics excavats parcialment al sòl i revestits de pedra en sec o morter, amb una coberta de volta que ajudava a mantindre una temperatura baixa i constant.

El funcionament era relativament senzill però exigia una tècnica molt precisa:

Quan nevava, cal dir que en aquells temps nevava molt més que hui en dia, degut a una petita etapa de gel que va patir Europa en aquest moment, i la neu havia de ser arreplegada de manera immediata i portada a les neveres.

 Una volta allí, s’acumulava dins de la nevera en capes, separades sovint per palla o bruc, per tal d’aïllar-la, però sobretot per donar-li ja la mesura del bloc, i d’aquesta forma només haver de serrar-la pels laterals abans d’exportar-la. Una vegada compactada, la neu es convertia en gel, que es conservava durant mesos. Finalment, quan arribava la primavera i l’estiu, es tallava en blocs i es transportava, de nit, cap als pobles i ciutats.

Però perquè aquest sistema funcionara, hi havia una condició indispensable: l’entorn de la nevera havia d’estar completament net i obert. No podia haver-hi màquia mediterrània, matolls ni arbrat dens. La neu havia de caure sobre una superfície llisa, accessible i fàcil de treballar, perquè els nevaters havien de recollir la neu ràpidament abans que es fonguera o s’embrutara.

Com funcionava un forn de calç

Els forns de calç són una altra peça fonamental del paisatge preindustrial valencià, dels quals ja hem parlat en una entrada anterior dedicada a un forn de calç situat en plena Marjal de Pego-Oliva. Servien per a produir calç viva a partir de la cocció de pedra calcària, un material imprescindible per a la construcció: morters, emblanquinats, construcció i pintat de murs i cases. Aquest procés de cocció de la pedra era dur, llarg i molt consumidor de recursos. Primer es construïa un forn, generalment aprofitant un desnivell del terreny. A l’interior s’hi col·locaven pedres calcàries ben disposades formant una volta per aproximació de filades, de manera que dins quedara la cambra de cocció, on es feia la combustió fins que queia la volta, senyalant que la pedra ja estava cuita.

El forn s’alimentava amb grans quantitats de llenya, sobretot matollar, bruc, coscoll, argelaga i altra vegetació baixa, i la cocció podia durar dies seguits, fins que la pedra quedava calcinada. El resultat era un entorn completament arrasat de vegetació, ja que el forn necessitava una aportació constant de combustible. Aquesta activitat, repetida durant anys, generava clars amplis, esplanades i zones sense cobertura vegetal.

La relació entre les neveres i els forns de calç

És ací on apareix la connexió entre ambdues estructures. Les neveres necessitaven, per definició, un territori net, obert i desbrossat. I els forns de calç, precisament, eren una activitat ideal per a mantindre aquest estat del paisatge.

La relació no és casual, sinó de conveniència i complementarietat entre elles. Els forns de calç eliminaven la màquia mediterrània i la pedra menuda de l’entorn de la nevera, proveint la llenya necessària per a la cocció de la mateixa zona que calia mantindre neta per als nevaters. El resultat era una esplanada llisa, perfecta perquè la neu es poguera arreplegar amb facilitat.

Vista satel.lit de la nevera (en blau) i el que queda dels forns de calç (en roig)

D’aquesta manera, el territori complia una doble funció econòmica: produir calç i garantir el bon funcionament de la nevera. A més, tant les neveres com els forns de calç solen situar-se en zones altes, fresques i amb bona accessibilitat relativa, cosa que encara reforça aquesta associació entre ells.

Podem dir, per tant, que el paisatge que hui veiem amb les neveres acompanyades de forns de calç és el resultat d’un model d’explotació sostenible del territori, on cada activitat reforçava l’altra i on el control de la vegetació no era un problema, sinó una necessitat productiva.

Aquesta relació ens recorda una idea clau, i és que el paisatge tradicional no era “natural” en el sentit modern del terme, sinó profundament humanitzat. Cada clar, cada esplanada, cada absència de bosc responia a una lògica econòmica concreta.

Hui, quan trobem una nevera aïllada enmig del bosc, sovint oblidem que, en origen, aquell lloc era un espai obert, pelat completament i treballat constantment per homes que treballaven de sol a sol per proveir de rendes a les seues famílies. Els forns de calç, associats a aquestes neveres, ens ajuden a entendre com es mantenia eixe paisatge i com les activitats tradicionals s’entrellaçaven molt més del que aparentment podria semblar, de la mateixa forma que ens ajuden a entendre l’estat d’abandó dels nostres boscos i la pèrdua d’un paisatge mosaic que ens ha portat a aquesta situació de grans incendis.

Per tant, les neveres i els forns de calç no són dos elements independents, sinó dues cares d’un mateix sistema d’explotació del territori en època moderna, on la neu, la pedra, la llenya i el treball humà formaven part d’un mateix equilibri.