El naufragi del vaixell Nostra senyora del Rosari a la platja d´Oliva el 1654

El mes de setembre de l’any 1654  la costa d’Oliva es va convertir en escenari d’un succés que, tot i ser relativament habitual en el Mediterrani de l’Edat Moderna, només coneixem quan la documentació el conserva o quan els arqueòlegs subaquatics els documenten en el fons marí: el naufragi d’una nau mercant molt prop de la platja. Gràcies a un expedient judicial i notarial redactat en aquell moment, hui conservat en arxiu, podem reconstruir amb prou detall què va passar i com reaccionaren les autoritats locals davant el sinistre.

Este conjunt de documents, els quals es troben a l’arxiu d’Osuna, estan escrits en castellà, italià i llatí, i constitueixen una finestra excepcional a la vida quotidiana del poble d´Oliva i la navegació mediterrània durant el segle XVII.

La nostra senyora del rosari. Una nau que va partir d’Alacant cap al nord

Segons les declaracions recollides en l’expedient, una embarcació de mercaderia havia eixit del port d’Alacant en direcció cap al nord, capitanejada per Josn Baptista Canovero, Genovés. Es tractava d’una nau de cabotatge, és a dir, d’aquelles que navegaven de port en port al llarg de la costa degut als perills de l´alta mar, i el seu capità era probablement genovés, segons les referencies que es fan al  document, i cosa prou habitual en el tràfic marítim a les nostres costes. La nau transportava mercaderies diverses, pero en la documentció no fan referencia  a quines eren.

En acostar-se a les platges de la Safor, entre Gandia i Oliva, la nau es va veure sorpresa per un temporal violent, com els que encara patim en l´actualitat. Les fonts parlen de una mar molt  engrescada i diuen que el vaixell acabà encallant a la platja. No es va enfonsar immediatament, sinó que va quedar varada a escasos metres de terra, la qual cosa permeté que part de la tripulació es poguera salvar. De totes maneres, tot apunta que no tots els mariners tingueren la mateixa sort.

Captura del document on situa el naufragi a la platja d´Oliva

Una vegada encallada, la nau fou batuda per les ones amb una gran virulencia. El mateix expedient explica que el mar acabà desfent l’embarcació i arrossegant cap a la platja parts del buc i de la càrrega que portava. Es recuperaren almenys dotze peces de taulons de fusta i altres elements, a més d’altres objectes procedents del vaixell. Aço no ens indica que la carrega fora fusta sino que aquestes peces provendrien de l´estructura de la propia nau.

En estos casos, la platja es convertia en un espai de gran activitat: mariners supervivents, veïns que acudien a ajudar, i també l’interés per recuperar la mercaderia. Però la recuperació dels béns segons parla la narració va ser quasi nula, ja que el capità sols va conseguir recuperar els escasos taulons que, segons es queixava, havien sigut amagats per alguns mariners.

El document conserva l’actuació de les autoritats politiques d´Oliva. Apareix citat don Juan Ciscar, procurador i batle general de la vila d’Oliva. Este càrrec era clau en l’administració de la justícia i en la gestió dels béns que arribaven a la costa després d’un naufragi.

Es procedí a recollir les restes de la nau i a inventariar-les. Part de la fusta i dels materials recuperats es lliuraren al capità de l’embarcació, la qual cosa indica un procés controlat i documentat de la justicia comtal.

En el dret marítim de l’època, els naufragis generaven situacions complexes. Els béns podien correspondre als propietaris del vaixell, als mercaders o al senyor jurisdiccional de la vila on havien encallat. Per això calia obrir un expedient, prendre declaracions i certificar tot el que s’havia recuperat.

El procés fou certificat el notari local i el representant de la vila d´Oliva.

En el document apareixen dos noms:

• Joan Arnal, notari de la vila d’Oliva.

• Vicent Martí de Veces, notari, batlle i escrivà de la vila.

Es interessant aquest document ja que ens mostra la firma de l´ integrant d´ un dels llinatges més  importants del poble  d´Oliva, com són els Martí de Vesses, els quals ocuparen llocs d’autoritat a la vila, i cognom que ha arribat fins l´actualitat.

La fórmula final de validació, escrita en llatí, és la típica dels instruments notarials d´aquest moment.

Attestor fidem quam facio ego Joannes Arnal notarius…

“Done fe del que faig jo, Joan Arnal, notari…”

Este tipus de clàusules asseguraven la validesa jurídica de l’expedient i certificaven que les declaracions i els fets havien estat recollits correctament, cosa que no ha canviat masa en l´actualitat.

Els naufragis no eren estranys en el litoral valencià del segle XVII. La navegació de cabotatge, la manca de ports segurs durant kilometres,  ja que gran part dels actuals son de construcció tardana, i els temporals sobtats feien que moltes embarcacions acabaren varades en platges obertes. Cada naufragi implicava no sols una tragèdia humana, sinó també un problema jurídic i econòmic, on entraven en disputa propietaris,  poders locals i assegurances.

La costa era un espai de jurisdicció: els senyors territorials tenien drets sobre els béns que la mar arrossegava a la terra. Però estos drets s’havien d’exercir d’acord amb la llei i amb la supervisió d’una figura d´autoritat. L’expedient de 1654 mostra com es gestionava este procés de manera formal i ordenada, tot i que segurament falten altres documents que posarien en joc altres actors dels succés.

El naufragi de 1654 davant la costa d’Oliva no és una gran batalla naval ni un episodi espectacular de la història marítima. És, més bé, un succés quotidià: una nau mercant atrapada per un temporal, una tripulació que intenta salvar-se i una comunitat costanera que reacciona davant el que la mar porta a la seua platja.

Però precisament per això és tan valuós. Ens permet veure la vida real de la costa valenciana en l’Edat Moderna: el comerç, els perills de la mar, la intervenció de les autoritats i el paper fonamental dels notaris en la gestió dels conflictes.

Gràcies a la conservació d’este expedient, aquell naufragi de 1654 no ha desaparegut del tot. Encara que la nau i la seua càrrega es perderen amb el temps, el document ens permet recuperar-ne la memòria i entendre millor com es vivia i es governava la mar en el passat.

La platja d’Oliva, hui tranquil·la, fou un dia l’escenari d’un naufragi que mobilitzà tota una vila. I, com tantes vegades, la història ha arribat fins a nosaltres gràcies a la custodia dels arxius, i en el meu cas a la seua digitalització, que democratitza l´accès i ajuda a enriquir la producció historiografica.

Autor: Josep Gisbert Garcia