Sense camps no hi ha paisatge, sense paisatge no hi ha futur

Fa un temps, Donald Trump va sorprendre el món afirmant que els Estats Units haurien d’annexionar-se Groenlàndia. No ho deia com una excentricitat qualsevol, tot i que si, sinó amb un argument molt concret: segons ell, Groenlàndia era una peça clau per a la seguretat nacional nord-americana. Una terra llunyana, freda, aparentment aliena al dia a dia de la majoria de ciutadans, passava a ser presentada com un element essencial per a la supervivència del país.

Si una gran potència pot entendre que el control i la preservació d’un territori és una qüestió estratègica de primer ordre, com és possible que nosaltres encara no siguem capaços d’entendre que conservar el nostre territori és una qüestió de supervivència col·lectiva? No només econòmica, sinó social, cultural i identitària.

Ens han venut que el turisme és allò realment important, que la terra ja no dona i cal abandonar, pero ningú ens diu el que comporta aquest abandó. Qualsevol persona que arriba al país valencià, ja siga per carretera, ferrocarril o aterrant a un aeroport, fa un recorregut inevitable a través del nostre paisatge. Abans d’arribar a la platja, a l’hotel o a l’apartament turístic, travessa planes agrícoles, hortes, bancals de tarongers i camps que s’estenen als peus de les serres interiors. És aquesta dualitat entre agricultura i muntanya, entre treball humà i natura, la que ha construït durant dècades una imatge poderosa i atractiva del nostre territori.

El turisme no arriba a un punt concret del mapa com si fora una illa desconnectada de tot el que l’envolta. El turisme arriba a un paisatge, a un territori complet, que acompanya al visitant durant tota la seua estada, siga amb vistes des de l’hotel o amb llocs d’interès o amb la gastronomia. I això és algo que massa sovint oblidem quan pensem el nostre model turístic des d’una mirada curta i parcial, centrada exclusivament en la primera línia de costa i en la hosteleria.

Durant bona part del segle XX, les comarques valencianes, desde Castelló a Alacant, passant per l’Horta, la Ribera, la Safor o la Marina,  van viure un període de prosperitat estretament lligat a la citricultura. No es tractava només d’un cultiu, sinó d’un sistema econòmic i paisatgístic complet, basat en la qualitat del producte, en l’esforç constant i en la consciència clara que allò que es produïa tenia un valor, un valor que acabava cuallant en el preu i la rendabilitat de les finques.

Els tarongers no sols generaven renda; cosien el territori, ordenaven l’espai, mantenien els camps vius i configuraven una estètica pròpia que encara hui identifica el País Valencià dins i fora de les nostres fronteres. Com va escriure Francisco Brines, vivíem i encara vivim en "un ámbito celeste de purísimo azul y rodeada de la perenne juventud de los naranjos. Domina desde una ladera, sin altivez, un ancho valle, abierto al mar y mira la agrupada y densa sucesión de unas desnudas montañas que se hacen de plata antes de llegar al solemne Montgó”. Una vall verda que no és natural, sinó profundament humana, fruit de generacions de treball pacient, de suor i aixaes dels nostres uelos i ueles collidores i encaixadores al magatzem.

Tanmateix, en els últims anys aquest paisatge ha començat a esquerdar-se. L’abandonament sistemàtic dels camps és ja una realitat visible i preocupant. Parcel·les ermes, bancals envaïts per la malesa, arbres secs o sense collir formen part del nou escenari rural. La crisi de la citricultura, sumada a la precarització general del sector agrari, ha anat erosionant lentament però de manera constant la base que sostenia aquest equilibri. Aquest procés no és de fàcil reparació ni reversible a curt termini. Cada camp abandonat és una peça que es perd en el mosaic del paisatge. I quan el paisatge es degrada, el territori perd atractiu, cohesió i sentit. Pensar que això no afecta el sector turistic ni a la nostra societat és un error molt greu.

A tot això s’hi suma ara una nova amenaça: el possible acord comercial entre la Unió Europea i els països del Mercosur. Un tractat que, lluny de solucionar els problemes estructurals del camp valencià, pot convertir-se en l’estocada definitiva per a molts productors. Competir amb productes importats que no compleixen els mateixos estàndards socials, laborals i ambientals significa condemnar encara més hectàrees a l’abandonament. El resultat és fàcil de preveure: un declivi accelerat del paisatge agrari i, amb ell, una pèrdua progressiva de l’encant territorial que ha sustentat el turisme durant les ultimes decades.

A més, cal afegir-hi un altre factor sovint ignorat: la fragilitat creixent de la costa. Els temporals recents han demostrat que el paradís de sol i platja no és infinit ni immutable. Platges que retrocedeixen, sistemes dunars malmesos i infraestructures en risc. Si la costa perd valor i el territori interior ja està degradat, què quedarà per oferir als visitants? res. El turisme no pot sostenir-se sobre una postal buida. Necessita un entorn viu, cuidat i amb identitat. Necessita camps treballats, paisatges de regadiu, pobles amb vida i un territori que no haja estat reduït a un decorat sense ànima i decadent.

Amb aquesta situació, la solució no pot ser la resignació. És necessari un canvi de mentalitat col·lectiu de tots aquells que estimem la nostra terra i  la nostra gent. En primer lloc, cal una mobilització clara contra aquestes polítiques i tractats que posen en perill la nostra agricultura tradicional i el nostre paisatge minifundista. Defensar el camp no és anar contra el progrés; és defensar un model de futur viable per a nosaltres i els nostres fills.

En segon lloc, també hi ha una responsabilitat individual i quotidiana. Apostar pel consum de proximitat, comprar directament als productors, reduir intermediaris i pagar un preu just no és un gest anecdòtic: és una forma d’activisme silenciós però realment el més efectiu. Cada compra és una decisió política i de defensa del territori.

Conservar el paisatge no és una qüestió nostàlgica ni de idees conservadores, sino una estratègia de supervivència del nostre sistema. Sense camps no hi ha paisatge. Sense paisatge no hi ha turisme. I sense turisme ni agricultura, el territori queda buit, vulnerable i sense futur. Un poc el resum seria que abans de voler agradar als de fora, ens tenim que agradar a nosaltres mateix i fer força entre nosaltres. Potser hauríem d’aprendre d’aquella ironia inicial. Si altres entenen que la terra és clau per a la seua seguretat, nosaltres hauríem d’entendre, d’una vegada per totes, que defensar el nostre territori és defensar-nos a nosaltres mateixos.