Mirem els nostres horts, que ens contaran la seua història

Hi ha vegades que la terra ens parla. I no ho fa amb paraules ni amb llibres, sinó a través de xicotets objectes que apareixen entre els bancals, amagats entre pedres i argila, arrels de tarongers, oliveres, vinya o entre la terra remoguda després de ser treballada. Són peces humils, sense cap valor, però que ens expliquen la vida quotidiana dels qui van viure i treballar aquests paisatges abans que nosaltres.

En els últims mesos, al Racó, la finca familiar, he trobat dos coberts enterrats, els quals a  simple vista semblaven només dues peces velles, amb oxid verd degut al temps que han passat en condicions d'humitat. Però després de netejar-les, va aparéixer el seu color platejat tipic de l'alpaca, i la marca d’una fàbrica austríaca de principis del segle XX, probablement dels anys vint. Dos objectes fabricats al centre d’Europa que, per algun motiu, acabaren enterrats en el nostre hort. Ells han sigut la excusa per a parlar-vos hui sobre aquest tema

I és ací on comença la vertadera història i la explicació.

Perquè els bancals no conserven només arbres o antics sistemes de reg. També guarden fragments de la vida de les persones que els van treballar. La terra agrícola és, des d'una perspectiva històrica, un espai  tranformat per el temps i els humans, que deixa  marques de moltes generacions, moltissimes.

Durant segles, al món rural, pràcticament no existia el concepte de “residu” o basura tal com l’entenem avui. Tot s’aprofitava. Les restes orgàniques de la casa, les cendres del foguer i la ximenera, la ceràmica trencada, els utensilis gastats o els objectes metàl·lics que ja no servien acabaven sovint al corral, barrejats amb els excrements dels animals: cavalls, ases, vaques o gallines. Aquella acumulació es convertia  en fem, l’adob natural que després es carregava als carros i s’escampava pels camps per fertilitzar els cultius.

I amb cada viatge del fem arribava també una part de la casa als bancals, a vegades per equivocació, com és el cas d'aquestes peces. No em digueu que a la vostra casa no falten mai coberts que per error haveu llançat a la basura...

Per això no és estrany trobar entre la terra fragments de plats, vidres, botelles, ferradures, claus o coberts antics. No són objectes perduts casualment. Formen part d’un sistema de vida on la casa, el corral i el camp estaven completament units dins d’un mateix cicle. En el cas de claus i altres peces menudes de ferro, s'utilitzava amb la idea d'aportar ferro a la terra.

L’arqueologia coneix bé aquest fenomen. Molts jaciments d’època moderna o contemporània contenen precisament materials dispersats pels camps a través dels fems agrícoles.  A més, aquests materials també ens serveixen moltes vegades per establir una cronologia aproximada dels bancals i del seu ús agrícola. D’alguna manera, funcionen quasi com fòssils directors del paisatge rural.

La ceràmica és especialment interessant en aquest sentit. Un simple fragment de plat, d’escudella o d’una gerra pot ajudar-nos a saber en quina època aquell bancal ja estava en funcionament o rebia aportacions de fem procedent de les cases. Si entre la terra apareixen materials del segle XVIII, sabem que aquell espai agrícola ja formava part del sistema productiu en aquell moment; si apareixen peces del XIX o del XX, podem seguir reconstruint la continuïtat de l’explotació al llarg del temps. 

Els bancals es converteixen així en autèntiques fonts historiques de la vida rural, on cada objecte aporta una xicoteta pista cronològica: monedes, fragments de vidre, ferradures, claus, peces de ceràmica, siga comuna o de cuina, o utensilis metàl·lics. Elements que, aparentment insignificants. De fet, moltes vegades els grans documents històrics no expliquen amb precisió quan es va començar a treballar un bancal concret, quan es va ampliar una finca o quan una partida va intensificar el seu cultiu. Son moments clau que per la seua quotidianitat no s'escrivien en paper. Però la terra sí que deixa rastre. I són precisament aquests materials dispersos els que ens ajuden a llegir la biografia oculta del paisatge.

Aquells dos coberts d’alpaca ens parlen de moltes coses. Ens parlen del comerç i de la circulació de productes en una època en què objectes fabricats a Àustria podien acabar en una casa valenciana. Ens parlen també dels canvis domèstics de principis del segle XX, quan començaven a popularitzar-se utensilis industrials que substituïen peces més antigues. Normalment pensem el patrimoni com grans castells, esglésies o monuments. Però la memòria del món rural acostuma a amagar-se en coses molt més menudes: un tros de ceràmica, una botella trencada, una ferramenta gastada o uns coberts enterrats sota la terra. 

Cada objecte que apareix en un bancal és una peça diminuta de la biografia del paisatge. I potser per això treballar una finca antiga no és només cultivar la terra. També és remoure la memòria dels qui la van habitar abans que nosaltres.